BON ANY!
Celebrem que s'acaba l'any 2010 i comença el 2011. En realitat no acaba res, ni comença res. El temps és un continuo de cicles que no tenen ni principi ni fi.
A mi m’agrada pensar que cada instant és un gran esdeveniment per ell mateix.
La nostra ment pensa a través de coses que comencen i s'acaben. Dividim i ho organitzem tot. Pensem el món com si fos una mena de trencaclosques de països diferents en lloc de viure un espai continuo amb persones, llengües i costums diverses. Pensem la vida com si fos un gran repertori d’espècies vegetals i animals ordenades pel seu grau evolutiu o per la seva funció en un ecosistema, en lloc de viure un sistema contínuo de vida en el que cap ésser és independent dels altres i tots són de la mateixa terra. I pensem el cos humà com si fos un conglomerat de sistemes independents (l’esquelet, l’aparell circulatori, l’aparell respiratori, el sistema immunològic...) i l'home és un únic ser. I ni tan sols això és veritat del tot. És la nostra ment que ens fa pensar que cada un de nosaltres és un ser independent de tota la resta. És el gran artifici del “jo”.
Totes aquestes divisions i classificacions, inclosa la idea del “jo”, ens porten a una bogeria que ens allunya del contacte amb la naturalesa i l'amor cap allò que ens envolta. La trampa és que aquesta bogeria és molt eficient a l'hora d'augmentar el nivell de vida i el que quotidianament anomenem viure “bé”. Mentre ens seguim creient que jo sóc un “jo” independent és totalment justificat seguir veient el món com a una multitud d'objectes dels que “em” puc beneficiar. És a dir que puc explotar pel “meu” benefici.
Crec que la vida seria molt més senzilla si cada un de nosaltres visqués el seu present sentint-se una part de la resta del món. Sentint que cada un dels nostres veïns forma part de la mateixa realitat que nosaltres mateixos. Sentint que jo i la meva terra som una i la mateixa cosa.
Aquest és el missatge de Nadal. Recordar-nos que la idea del "jo" es pot transcendir per viure integrats en la naturalesa en contacte real amb les persones que ens envolten.
I tot aquest discurs ... per DESITJAR-VOS la fortuna de transcendir la idea del "jo" i que tingueu la gràcia de viure aquella preciosa sensació que anomenem AMOR.
Òscar Pont
_________________________________________________________
Celebrem que s'acaba l'any 2010 i comença el 2011. En realitat no acaba res, ni comença res. El temps és un continuo de cicles que no tenen ni principi ni fi.
A mi m’agrada pensar que cada instant és un gran esdeveniment per ell mateix.
La nostra ment pensa a través de coses que comencen i s'acaben. Dividim i ho organitzem tot. Pensem el món com si fos una mena de trencaclosques de països diferents en lloc de viure un espai continuo amb persones, llengües i costums diverses. Pensem la vida com si fos un gran repertori d’espècies vegetals i animals ordenades pel seu grau evolutiu o per la seva funció en un ecosistema, en lloc de viure un sistema contínuo de vida en el que cap ésser és independent dels altres i tots són de la mateixa terra. I pensem el cos humà com si fos un conglomerat de sistemes independents (l’esquelet, l’aparell circulatori, l’aparell respiratori, el sistema immunològic...) i l'home és un únic ser. I ni tan sols això és veritat del tot. És la nostra ment que ens fa pensar que cada un de nosaltres és un ser independent de tota la resta. És el gran artifici del “jo”.
Totes aquestes divisions i classificacions, inclosa la idea del “jo”, ens porten a una bogeria que ens allunya del contacte amb la naturalesa i l'amor cap allò que ens envolta. La trampa és que aquesta bogeria és molt eficient a l'hora d'augmentar el nivell de vida i el que quotidianament anomenem viure “bé”. Mentre ens seguim creient que jo sóc un “jo” independent és totalment justificat seguir veient el món com a una multitud d'objectes dels que “em” puc beneficiar. És a dir que puc explotar pel “meu” benefici.
Crec que la vida seria molt més senzilla si cada un de nosaltres visqués el seu present sentint-se una part de la resta del món. Sentint que cada un dels nostres veïns forma part de la mateixa realitat que nosaltres mateixos. Sentint que jo i la meva terra som una i la mateixa cosa.
Aquest és el missatge de Nadal. Recordar-nos que la idea del "jo" es pot transcendir per viure integrats en la naturalesa en contacte real amb les persones que ens envolten.
I tot aquest discurs ... per DESITJAR-VOS la fortuna de transcendir la idea del "jo" i que tingueu la gràcia de viure aquella preciosa sensació que anomenem AMOR.
Òscar Pont
_________________________________________________________
A tot l'equip que formem KIONA
Durant el curs 1989-1990 vaig anar forjant, en la meva ment, la idea de KIONA.
Vaig trobar suport en la meva família: el meu marit, els meus pares, el meu germà Òscar i també en les companyes de la facultat; i al juny es van sumar al projecte la Pepita i l'Assupció.
De seguida va aparèixer la Montse amb el seu afany d'estudiant amb ganes d'aprendre i compartir; i la Maria, i la Gemma, i el Pep, i la Fàtima, i la Laia,...
Vol dir que fa 20 anys que aquest projecte està en marxa.
Quan algú em preguntava, els primers mesos o anys "Com va Kiona?"
Jo contestava: "Estic en el lloc on he d'estar, treballar en equip és meravellós, saber que tots anem a una i que estem units per una bona causa m'és molt estimulant, però no sabré com va fins que hagin passat els 10 primers anys".
Quan vam celebrar els 10 anys, Kiona estava i continua estant en un moment meravellós i de molts bons fruits.
Per Kiona han passat molts bons professionals, Kiona ha estat una plataforma des d'on amb l'experiència viscuda entre nosaltres s'han creat nous centres i nous projectes.
A secretaria, nucli neuràlgic i d'infraestructura, sempre hi ha hagut persones que han recolzat i han ajudat als professionals a que la feina psicològica, logopèdica, d'atenció als pares,que aparentment sembla fàcil i de gaudi, la puguem portar amb més soltura i amb més salut.
Jo estic molt agraïda a la vida, a les companyes, als companys, a les persones, als clients, per haver pogut viure el meu somni, el meu desig, durant aquests 20 anys i espero i desitjo que durant molts més.
Laura Pont
Durant el curs 1989-1990 vaig anar forjant, en la meva ment, la idea de KIONA.
Vaig trobar suport en la meva família: el meu marit, els meus pares, el meu germà Òscar i també en les companyes de la facultat; i al juny es van sumar al projecte la Pepita i l'Assupció.
De seguida va aparèixer la Montse amb el seu afany d'estudiant amb ganes d'aprendre i compartir; i la Maria, i la Gemma, i el Pep, i la Fàtima, i la Laia,...
Vol dir que fa 20 anys que aquest projecte està en marxa.
Quan algú em preguntava, els primers mesos o anys "Com va Kiona?"
Jo contestava: "Estic en el lloc on he d'estar, treballar en equip és meravellós, saber que tots anem a una i que estem units per una bona causa m'és molt estimulant, però no sabré com va fins que hagin passat els 10 primers anys".
Quan vam celebrar els 10 anys, Kiona estava i continua estant en un moment meravellós i de molts bons fruits.
Per Kiona han passat molts bons professionals, Kiona ha estat una plataforma des d'on amb l'experiència viscuda entre nosaltres s'han creat nous centres i nous projectes.
A secretaria, nucli neuràlgic i d'infraestructura, sempre hi ha hagut persones que han recolzat i han ajudat als professionals a que la feina psicològica, logopèdica, d'atenció als pares,que aparentment sembla fàcil i de gaudi, la puguem portar amb més soltura i amb més salut.
Jo estic molt agraïda a la vida, a les companyes, als companys, a les persones, als clients, per haver pogut viure el meu somni, el meu desig, durant aquests 20 anys i espero i desitjo que durant molts més.
Laura Pont
